Fa molt temps, la masia de Can Baró, que dona nom al barri i que roman encaixada entre blocs de pisos, no era a Barcelona, pertanyia a Sant Martí de Provençals. A finals del segle XIX, el municipi és annexionat i seran doncs les circumstàncies polítiques i econòmiques del moment les que faran que Can Baró acabi formant part de la ciutat. És llavors que comença la parcel·lació de les seves terres, que van arribar a ocupar 45 hectàrees. La Companyia d’Aigües de Barcelona compra una bona part del terreny i construeix un dipòsit, que complementa l’obra hidràulica, per portar l’aigua des de Dosrius. És des del turó de la Rovira que s’abasteix Barcelona amb aigua de qualitat. És també en aquella època que comença l’extracció de pedra i calç, cosa que fa que el barri ofereixi avui un perfil de muntanya mossegada, que sorteja un pont singular que cus la ferida. És el que queda a la vista d’aquella mina a cel obert explotada durant dècades, fins als anys seixanta del segle XX, que ens porta el record de les sonores explosions i les esquerdes que apareixien a les cases.

Els assentaments humans s’urbanitzen per capes i el nostre barri n’és un exemple més: podríem dir que una de les primeres va ser el poblat ibèric situat al cim del turó de la Rovira. De capes, doncs, n’hem tingut moltes, i molt accelerades en els darrers cent anys, que han donat pas a la fisonomia caòtica i singular del nostre barri, fruit d’una intensa especulació. La parcel·lació per fer habitatges va començar als anys vint del segle XX. Primer, van ser les cases de la Cooperativa dels Periodistes; després, els blocs de la Cooperativa Gracienca i de Vista Park i, de mica en mica, diferents iniciatives privades que van acabar perfilant el que som avui, urbanísticament parlant. Durant la Guerra Civil, al Turó, s’hi va instal·lar una bateria antiaèria i al seu voltant, durant els anys quaranta a partir de l’arribada de nous habitants, va emergir un poble de barraques, , que s’enderroquen a finals dels anys vuitanta, i amb la política de reallotjament apareixen els blocs de Raimon Casellas que nosaltres anomenem les “Cases verdes”.

Fa cent anys no teníem carrers, fa cent anys tan sols es dibuixaven alguns camins entre parcel·les de conreus. El projecte productiu de la masia va ser substituït per un de més rendible com va ser la construcció d’habitatges. Avui som un barri de muntanya, enclavats en una situació privilegiada, en una balconada a la ciutat amb temperatures molt més temperades i menys contaminació, i al bell mig de tres parcs: Tres Turons, Parc del Guinardó i Park Güell. Aquest any celebrem el centenari de Can Baró mirant enrere per poder mirar endavant. Volem que ens serveixi per saber d’on venim, qui som i imaginar cap a on volem anar, conscients que ens trobem en un entorn ple de necessitats, històricament desateses. Defensarem, amb exigència, les oportunitats que tenim dret a veure assolides. D’aquí la il·lusió que aquest centenari té com a objectiu mobilitzar.

Comissió Veïnal Organitzadora del Centenari de Can Baró