Evocació de Can Baró, per Jaume Amill
Un mecanoscrit de 1967 ple de records de Can Baró
Gràcies a la recerca de Juanjo Fernández i a l’amabilitat de Manel i Margarida Amill, fills de Jaume Amill, podem compartir aquí un mecanoscrit de 1967 on el pare, net dels darrers masovers de la masia can Baró, aboca els seus records i detalls de la vida en aquest mas. El text, que va titular “Evocació de Can Baró”, és un relat basat en la memòria personal, però el considerem de gran valor, ja que és un dels pocs testimonis i documents que disposem relacionats amb la masia.
Els darrers masovers
Els darrers masovers que van conrear les terres del que seria el barri de Can Baró van ser Francesc Estadella i Joaquima Pisón. La seva filla gran, Francesca Estadella Pisón, va néixer el 1869 a la masia. Es va casar amb Antoni Amill i Tous i van anar a viure al poble de Gràcia, de manera que no van continuar amb la tradició rural de la família.
Més endavant Antonio Amill serà fotògraf professional i autor de les exclusives fotografies de la masia de principis de segle, on en algunes d’elles veiem el seu fill, Jaume Amill Estadella, que va néixer el 1902, i que de petit corria i jugava al voltant d’aquells camps de conreu quan visitava als seus avis a la masia on, com ell relata, havia nascut el seu avi, així com el besavi, i el rebesavi…
Jaume Amill, net dels darrers masovers, publica els seus records
La infantesa a la masia va arrelar a fons a la memòria de Jaume Amill, i en va deixar constància d’aquests records.
Era una persona culta i acostumada a escriure. Durant quasi vint anys anotava en un diari les vivències personals, familiars i socials que l’envoltaven. Amb 65 anys, el febrer de 1967 va escriure un relat sobre els seus records de la masia de can Baró.
Aquest relat es va publicar en una revista de Gràcia que desconeixem i del que només disposem d’un mecanoscrit, probablement no definitiu, del text que ell va titular “Evocació de Can Baró”.
És un relat basat en la memòria personal, però de gran valor per la manca que tenim de testimonis i documents relacionats amb la masia i la vida al seu entorn.
Una font primària i autobiogràfica que transcrivim a continuació per millor comprensió.
Mecanoscrit de l'article "Evocació de Can Baró", per Jaume Amill, 1967
Transcripció
En la circular del mes de novembre, deia que en un pròxim full em plauria parlar de la masia de Can Baró, a la que en la meva infantesa estigué vinculat per raons de família, ja que la meva estimada mare, que Déu la tingui al Cel, era la filla gran dels masovers; i foren, si mal no recordo, vuit els fills entre ambdós sexes. D’aquests ja sols en viuen dos; ara, de neta i besnets no en vulgueu més: som una colla, i a molts ja ni els conec. El meu avi matern, ja havia nascut allà, a la masia, i el besavi i el rebesavi…
Aquesta masia estava enclavada en el terme municipal de Sant Martí de Provençals, però els que donaven vida a aquella pagesia, car eren els que compraven la major part dels productes d’aquelles terres, procedien de Gràcia. Una de les produccions més importants eren els garrofers (mal negoci seria ara), i seguia el blat. També hi havia moltes hortes on es collien llegums, fruites, etc.
La fàbrica de la casa que ens referim data de l’any 1674, data que hom pot llegir encara a la llinda de la porta d’entrada actual. Molts anys enrere (jo no ho he aconseguit), hi havia una mena de muralla o paret que enquadrava tot el davant de la casa i on hi havia l’era per a batre el blat.
Existien uns portals que donaven sortida: un, cap a la muntanya del Carmel, per un camí passant pel llindar de l’anomenat “Coll del mal ànima”. Jo havia sentit explicar al meu avi que per aquell indret acostumava a “actuar” un malfactor que, entre altres maleses, havia assassinat per a robar-lo, a l’ermita del Carmel. Els Mossos d’Esquadra acabaren amb el criminal. (nota 1)
Una altra sortida anava per l’esquerra de la masia, cap al camí de Sant Martí. Pel dit camí i prop de la casa, s’hi trobava la font de la “Mina”, el qual origen aneu a saber. La tradició ens deia que els matrimonis que bevien aigua de la “Mina” segur que anirien en camí de ser pares, i molts per partida doble. Avui, els veïns encara segueixen creient-ho.
Per la dreta hi havia un altre camí que passava per sota un pont de dues arcades, que era el més típic, que servia perquè unes vagonetes que portaven pedra de la muntanya del Carmel, anessin a parar a un forn de calç. Aquest camí portava a Gràcia, bifurcant-se on veiem avui la plaça de Sanllehy. (nota 2)
Com ja podeu comprendre, en els anys que em refereixo (seria pels 1907-1916), la vigilància era bastant deficient. De tant en tant pujava una parella de la Guàrdia Civil de cavall, i allí feien una estona d’estada per esmorzar o berenar. El menú acostumava a ser sempre el mateix: pa amb tomàquet, pernil i un bon traguet de vi de la casa. Quan no pujava la Guàrdia Civil, es cuidava de la vigilància un parell de gossos bastant ben presentats, que Déu ens guardés d’una dentada. I quan no, hi havia un estol d’oques que eren com un “radar”, ja que així que sentien soroll al lluny, ja donaven el senyal d’alarma movent un escàndol i una cridòria que ja se sabia que qui anava vers la casa no era pas de la família.
Com a fets tristament històrics, recordo la cèlebre “Setmana Tràgica” de l’any 1909, que des de l’era veiem com cremaven les esglésies i convents. Per cert, que en aquella setmana, la casa va quedar plena de gent que, portant-se el matalàs a l’esquena, demanaren acolliment per fugir de l’anarquia que s’havia apoderat de la ciutat.
Els meus avis no sabien on col·locar-los i això que la casa era ben gran. Més de 10 habitacions de les d’aquells temps, i dues sales més grans encara, vàrem quedar plenes de gom a gom. Semblava una caserna en peu de guerra. Durant aquells dies les oques foren tancades amb pany i clau al corral, no fos cas que les existències minvessin.
També recordo l’incendi del Teatre Principal de Gràcia, veient des dels nostres balcons una gran i negríssima fumarada que pujava amunt, amunt, i es convertí quasi en núvols. Ens vàrem assabentar que el que cremava era el Principal perquè algú que va pujar de Gràcia ens en feu sabedors, ja que allí no tenien binocles ni telèfon. (nota 3)
Arquitectònicament la casa no té res de particular. Solament hi havia dues finestres d’estil gòtic, el que fa creure que potser la casa fou construïda aprofitant materials vells o procedents d’altres edificis. Aquestes finestres encara hi són avui.
El propietari era el Baró de Sant Lluís, que fou ambaixador d’Espanya a Suïssa. D’aquí li vingué el nom de Ca’l Baró, transformant-se amb el temps per Can Baró. (nota 4)
Era lloc molt visitat per caçadors, pintors i senyors que hi anaven a passar l’estona, així com excursionistes de poca altura. Altres hi anaven a fer una costellada o un bon arròs, a la “Mina” on hi havia una llarga taula de pedra i podien seure-hi més d’una vintena de persones.
Avui ja tots sabem el que en resta: la casa que queda com a record; la resta s’ha convertit en la barriada que porta el nom de Can Baró. L’empenta de la ciutat fou qui va cuidar-se que anés desapareixent aquesta masia, engolint-se els seus camps, construint-se carrers i canviant tota la fesomia d’aquell paradisíac racó barceloní. Tot això va començar per allà els anys 1918/1920.
A mi tot això m’ha causat sempre una gran tristesa; però és així i no hi podem fer res. Tot sia per la Gran Barcelona! Anem empenyent, empenyent; el que més greu sabria fora que anéssim empenyant, empenyant.
Jaume Amill.
Nota 1
Nota 2
1 – Camí del Coll del Mal Ànima
2 – Camí de Sant Martí de Provençals
3 – Mina de can Baró
4 – Camí de Gràcia
Nota 3
Nota 4
El topònim Can Baró prové de Ramon Fèlix d’Ivorra i Salvà de Vilallonga, Ança i de Ballera, Vila i de Cardona, Baró de Cervelló.
La baronia de Sant Lluís la va crear Carles IV l’any 1794. En documentació anterior, de 1712 i 1749, ja constava aquell territori com “terres de l’heretat dita la torre del Baró”.
Compartir dona gustet!
